Essència i identitat. Un hivern a Baden Württemberg

 

Un hivern a Baden Württemberg

“Essència i identitat”

A l’entrega anterior havia parlat de la cultura i els costums de la regió de Baden Württemberg, la regió alemanya on residesc actualment. Mentre pensava i escrivia tot allò que us volia contar, em vaig adonar que la regió de Suàbia comparteix bastants característiques amb Mallorca, pel que fa a la cultura, la societat i, en definitiva, l’essència. Crec que també m’ha ajudat el fet de passar aquestes setmanes a casa. He pogut pensar en la meva nova ciutat des de la distància, que és quan més evidents es fan les coses.

Idò com deia, la regió de Suàbia la podríem comparar una mica amb Mallorca. És una zona orgullosa dels seus orígens, amb molta cura cap a les tradicions i on es parla un dialecte propi bastant marcat. Els habitants d’aquesta regió també posen de manifest que els costa ser entesos per alemanys d’altres zones, cosa que em va fer pensar amb nosaltres. Moltes vegades no som conscients que tota llengua té dialectes, i que segurament l’alemany en té el doble, per dir alguna cosa, que el català. La majoria dels alemanys, però, es reserven la parla pròpia de la zona per a l’ús en cercles propers i utilitzen la llengua estàndard en situacions més formals. Tenen una altra manera de veure els dialectes i sovint se’ls connota de forma pejorativa. Com que des dels estudis de la llengua catalana es vol defensar la importància i valor de totes les parles i lluitar contra aquest tipus de prejudicis, a les classes a la universitat he intentat fer-los veure que aquesta actitud és perjudicial per als diferents parlars i que hem de valorar-los a tots per igual.

Ja em perdonareu aquest petit parèntesi sociolingüístic… Com deia, aquests trets identitaris de la zona són molt evidents a les ciutats i sobretot als pobles del voltant. A la ciutat de Tübingen, en canvi, tot això s’ha anat perdent amb el temps. El factor globalitzador ha actuat amb més força en aquesta ciutat (de caràcter marcadament universitari i internacional) i això ha fet que, a banda del paisatge i la fesomia de la ciutat (les cases de fusta pintades de colors, el riu envoltat de zones verdes i les múltiples cerveseries), els trets característics de la zona s’hagin atenuat. A Mallorca sempre hem tengut la fama de tradicionals, cosa que a vegades volt dir també antiquats. Els mallorquins hem volgut conservar els costums d’altres temps, la qual cosa és admirable i diu molt d’un poble. El fet de ser conservadors de les tradicions, però, ha anat de bracet moltes vegades d’actituds i pensaments també conservadors i poc oberts a la modernitat.

Sempre he tengut una imatge molt idealitzada de Mallorca, de ca nostra. Som d’aquells típics mallorquins que creu que com a ca seva, no s’hi està enlloc i ho vaig proclamant als quatre vents. Ara que som enfora, he tengut temps per pensar en allò que més em fa falta. La meva família i amics sempre els tenc en ment, però ja no és el primer any que no els tenc a prop. Hi estic acostumada i, a més, són només a una telefonada lluny. M’he adonat que no puc viure gaire enfora de la mar, perquè és una de les coses que més alegria em dona i molt sovint l’enyor. Una altra cosa que enyor és el fet de sentir xerrar català. I és cert que a la universitat en xerr quasi tota l’estona amb els alumnes, però no és el mateix. Això sí, l’alegria i la satisfacció que sent en veure l’esforç que hi posen, també és enorme i costa d’explicar.

És cert que tenim una sort immensa d’haver nascut aquí, però amb els anys, després de veure Mallorca des de la distància i haver conegut altres formes de vida, se m’han fet més evidents algunes actituds de les quals abans no era del tot conscient. La primera, que els mallorquins tenim bastanta por o reticència a la novetat. Som gent no gaire oberta, amb una identitat tan marcada que sovint fa que rebutgem qualsevol persona o cosa que identifiquem com a “altre”. La segona manera de fer que

voldria condemnar és el conformisme general que tenim com a societat. Potser la història no ens ha ensenyat a arriscar-nos i a aixecar-nos junts per a la millora social, però aquesta és una actitud que hem de cercar com a grup. És necessari fer-nos sentir, fer públiques les nostres preocupacions i objectius de futur, sempre tenint en compte el benefici social i el no perjudici de la nostra gent i la nostra terra.

Aquestes dues característiques són ben presents a la nostra vila, un poble molt arrelat als seus orígens i no del tot cohesionat, encara que amb algun esquitx d’esperança de tant en tant. Tot i els intents de renovació i de progrés, ens queda un camí ben llarg per recórrer. Seria un error fatal voler comparar un poble (no tant) petit com és Campos amb qualsevol de les ciutats on he viscut, on l’oferta cultural és magnífica, on la majoria de la gent té la mentalitat molt més oberta i on res és considerat “massa”. Això, però, no vol dir que no haguem d’aspirar a modernitzar-nos i a avançar com a societat. Som en el camí de fer-ho, només ens falta una darrera empenta!

Maria Burguera Mas

Sobre L'autor

Articles relacionats

Escriu una Resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.