UNA DONA: SEBASTIANA ESTELRICH

 

 

UNA DONA: SEBASTIANA ESTELRICH

La vida cerca la vida i inventa religions, idees, lluites, somnis… Ens aferram a tota quanta quimera trobam a l’abast per fer un contrapès a la buidor i la terrible certesa que tot, tot, té els dies comptats. Hi ha gent que es fa persona perseverant en un camí de bondat, d’amabilitat i una tendència gens pragmàtica a uns ideals que, ja d’entrada i malgrat tot, saben que no tenen gaire possibilitat de repercutir en això que en deim, per abreviar, èxit.

El meu trobar-me i fer-nos cas amb na Sebastiana i en Pere, quan coincidíem adesiara, ha estat sempre una conseqüència de sentir-nos companys de fatigues i conspiracions en el bon sentit de la paraula. En un poble on dones com ella no n’he conegudes gaire. De família pagesa, dona d’esquerres i feminista, però gens donada a la petulància ni a la bravegera, el seu compromís amb les candidatures del PSM va ser constant i incondicional. Sabia que la barca feia aigua i, tanmateix, també que la perfecció era inhumana. Però allà la teníeu aportant la seva empenta en fer sentir la veu d’unes idees que, com era de suposar, no gaudien de gaire adeptes ni parroquians per les nostres contrades. I no per això deixaven, ni han deixat de ser vàlides. Ens conformam amb poc i encara hem de sentir com ens freguen pels morros que no sabem perdre, que som uns inadaptats. Redell quants de porcs diuen orelluts als ases!

Poc és un poc de llibertat, una pescada de les que Sebastiana era campiona, un caseta senzilla, un petit redol on sentir que la terra encara fa olor de terra, uns amics, una família de la qui tenir esment… I això tan cert: no esperar a estar malats per valorar-ho.

Poc és poc, però és molt més del que alguns carregats de milions i esnobisme arribaran a entendre. I na Sebastiana crec que, si tornava a néixer, voldria dur una vida semblant a la que va dur. Aquest és l’elogi més gran que es pot fer d’una persona. Tenir la sensació que va ser cabal, que no va fer mals papers ni amb ella mateixa ni amb els altres. Molts dels qui van fent mals papers triomfen, és curiós.. tenen el cuiro tan gruixat que ja ni se’n temen que, per allà on passen, no hi torna sortir l’herba.

Així és la vida, This is the life cantava n’Amy Macdonald. M’he posat aquesta cançó per pensar en na Sebastiana i aquests anys, en tots els companys de travessa en la militància política d’esquerres a Campos. “On anirem a dormir anit?” es demana la cançó. A quina estaca penjarem el sarró carregat de l’enyorament a na Sebastiana? On trobarem recer que no sigui en el seu exemple? Qui serà el proper de qui sentirem dir que està malalt o que ha tengut una mort sobtada? Prematura, com la seva amb encara molts de projectes de vida.

Record la darrera vegada que vaig trobar-me amb ella. Anava amb en Pere i els vaig topar pel Centre de Salut, ella baixava del cotxe i parlàrem cinc minuts. Cinc minuts amb el somriure als llavis. Record el seu germà que era de la meva edat i va morir en un accident de moto quan era un jovençà que no devia haver arribat als vint anys. Els pares de Sebastiana, bona gent que ha perdut dos fills, quin desastre… Com la tragèdia s’enquista i es recrea en algunes famílies que mai han fet mal a ningú…

Pens que l’única forma de trobar sentit a la vida és passar gust de viure i deixar-ne passar als altres, sempre que això no impliqui fer mal. En la seva precària situació en el món, a la persona humana, només li queda ser digne testimoni d’aquells a qui estimava perquè s’ho mereixien i han partit injustament abans que nosaltres.

Una abraçada molt forta a en Pere i a tots els seus familiars.Montserrat Alcaraz Vich

Sobre L'autor

Articles relacionats

Escriu una Resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.