Anunci Hospital de Manacor

Un hivern a Baden Württemberg: “Allà on vas, fes com veuràs”

Un hivern a Baden Württemberg

“Allà on vas, fes com veuràs”

Al primer article ja us contava que al setembre de l’any passat vaig anar-me’n a viure a Alemanya. Però, com es viu un canvi d’aquest tipus? La resposta no us sorprendrà: tot dependrà de cada persona. En el meu cas, va ser relativament poc complicat. Des que vaig començar els estudis a la universitat, havia viscut a Barcelona. Per tant, la vida enfora de casa ja no era res nou per a mi, ja havia experimentat això de començar una vida nova i d’haver de tenir esment de les tasques diàries de casa. A més, també havia tengut una experiència (no gaire extensa) de viure en un país diferent: durant un semestre del darrer curs del grau vaig fer una estada d’Erasmus a la Universitat d’Edimburg.

És ben cert que arribar a un lloc nou, tota sola, és molt més fàcil si ets estudiant. Molt aviat fas amistats, la universitat organitza tot tipus d’activitats i trobes molta gent que està en la mateixa situació que tu. Això no ha estat igual aquesta vegada: arribava a una ciutat nova i totalment desconeguda per mi, sense conèixer ningú i faltant un mes per a l’inici de les classes a la universitat. No seria honesta si digués que tot va ser fàcil des del principi, no ho va ser. M’havia d’adaptar a una ciutat on es parla una llengua que no dominava del tot i on hauria de fer una feina que mai abans havia fet.

Vaig arribar amb molta il·lusió, però amb molts de nervis. Les primeres setmanes van ser les més dures. La burocràcia i la paperassa no són el meu fort, i a Alemanya en són experts. Vaig haver d’anar d’un cap a l’altre de la ciutat per a poder resoldre tot el que necessitava per a signar el contracte: el registre de residència, l’assegurança mèdica, el compte bancari, el número d’identificació fiscal… A poc a poc vaig començar a tenir més relació amb els professors del departament i vaig fer algunes amistats també fora de la universitat i, un cop va començar el semestre i vaig agafar la rutina, tot va anar més rodat, tenia la major part del temps ocupat entre una cosa i l’altra.

Una de les coses que més em va preocupar abans d’arribar va ser la cerca d’allotjament. Tübingen és una ciutat petita i universitària, cosa que explica la dificultat de trobar pis. Molts estudiants cerquen una habitació, però la oferta és molt justa. És clar que per als estudiants hi ha més facilitats per trobar-ne i, també, que les dificultats augmenten per a la gent estrangera, com era el meu cas. Per sort, un mes abans de partir vaig trobar el contacte d’una al·lota espanyola que deixava la seva habitació i que havia passat per la mateixa situació que jo. El lloguer dels pisos a Tübingen és bastant elevat, comparable als lloguers de Barcelona. Sempre hi ha alguna cosa més barata, si vols viure als afores o en un pis que no l’han renovat des de fa dècades, però en general el cost de vida és equiparable al que tenim a Mallorca o Barcelona. No només parlant del lloguer, sinó també del preu de la compra setmanal o les despeses d’oci.

En general, diria que l’adaptació al país no ha estat gaire costosa. En aquest món globalitzat d’avui en dia, la vida en un país europeu no canvia gaire d’un lloc a un altre. Tampoc és estrictament necessari adaptar-se al 100% a la vida del nou país, i menys en

una ciutat amb tanta gent internacional com és Tübingen, on els costums i horaris alemanys es conserven però no es veuen tan marcats i són suavitzats pels estils de vida dels universitaris i els estrangers immigrants. Això no obstant, jo sempre pens que el fet d’adaptar-se als costums i a la cultura d’un país que t’ha acollit és una mostra de respecte i, per tant, sempre que he pogut ho he posat en pràctica, sobretot pel que fa a l’idioma i a la participació en diferents actes socials i culturals. Una cosa a la qual no m’he pogut (o volgut) adaptar és als horaris de les menjades. Això de sopar a les sis i mitja de l’horabaixa no ho he pogut interioritzar, per molt que vegi que els meus companys de pis ho fan. Quan ets a casa és fàcil tenir el teu propi horari, però s’ha de tenir en compte a l’hora d’anar a menjar a fora, ja que la majoria dels restaurants tanquen la cuina d’hora. Aquest canvi en els horaris també l’he notat molt en l’hora de tancament de les cafeteries, els supermercats i altres botigues. En aquests casos, sí que m’hi he hagut d’adaptar, no hi ha hagut més remei! Pel que fa als costums gastronòmics, no hi ha hagut una gran diferència entre el que menjava abans i ara: als supermercats s’hi pot trobar menjar per a tots els gustos i cultures. Com que no som gaire triada i m’agrada conèixer els costums culinaris dels llocs on viatj, també he volgut tastar molts dels plats típics de la regió. Segurament la imatge que us ve al cap quan pensau en la cuina alemanya és la correcta: plats tradicionals i suculents, la majoria dels quals contenen carn.

Tot i la modernització i internacionalització de la ciutat, però, sempre hi ha alguna excusa de celebració i he pogut participar de diferents actes culturals molt arrelats, com són el mercadet de la xocolata i el de Nadal i el cercavila de Carnaval. Les setmanes abans de Nadal els carrers de vianants i les places del centre històric s’engalanen amb tot de llums i banderetes. A cada ciutat propera hi ha un mercadet de Nadal amb les seves paradetes on es pot comprar de tot i molt: des de la famosa xocolata i altres llepolies fins a elements decoratius i altres objectes artesanals. Durant el cap de setmana, la ciutat és plena de gent. Hi ha molta gent local o residents de ciutats properes que visiten mercats de Nadal, però sobretot hi trobes molts turistes. És l’època més turística de l’any, encara que la ciutat de Tübingen rep força afluència de visitants durant totes les estacions.

La setmana de Carnaval (o Fasnet, com es diria a Suàbia) també és de les celebracions preferides al sud d’Alemanya. Es fan desfilades llarguíssimes de colles provinents de molts de pobles i ciutats properes. Les disfresses són sempre fetes a mà i molt elaborades i les màscares són fetes de fusta. Em van explicar que molta gent que hi participa duu una màscara molt antiga pertanyent a la família, que va passant de generació en generació. És tradicional que els grups que hi participen duguin la seva pròpia banda de música per fer ambient i animar la gent que mira als carrers. També és molt típic que els disfressats facin petites bromes als observadors, com pintar-los la cara o llevar-los alguna cosa que tenen amb les mans. Durant totes aquestes celebracions d’hivern, es consumeix el famós Glühwein, aquell vi calent amb tot d’espècies que li donen un toc de dolçor. És d’aquelles begudes que quan tastes per primera vegada

(perquè no pots dir que has visitat un mercat de Nadal alemany sense haver-la tastada) dius que no en tornaràs a beure, però llavors li acabes agafant el gust.

Fet i fet, no pareix tan difícil adaptar-se a aquests nous costums, no és vera? A més, la regió de la Selva Negra em fa pensar molt sovint amb Mallorca, crec que tenen una essència comuna. Però, això, ja ho comentaré més endavant en una altra entrada. Fins llavors!

Maria Burguera Mas

 

Sobre L'autor

Articles relacionats

Escriu una Resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.