TRENTA DIES I TRENTA NITS DE CONFINAMENT. QUATRE MOTS DE CORATGE DES DE CASA

 

QUATRE MOTS DE CORATGE DES DE CASA

Parlar d’aquest virus que s’ha escampat com una taca d’oli, immensa i traïdora, segurament no té massa sentit. Tothom n’està ben informat del que diuen les xarxes i la televisió, la premsa o la ràdio. Així i tot, és molt probable que la majoria de nosaltres -i en referesc als cinc continents- no en sabem res d’ell, res de res. Només uns pocs experts, científics i estudiosos, fan precisament això, estudiar el seu comportament i la manera de curar-ne els danys que provoca i més encara, la senda per descobrir una vacuna que ens guardi d’aquest mal.

Com molts altres, possiblement, tenc la sensació que qualsevol moment em despertaré d’aquest malson, perquè no sembla real el que estam vivint. I és ben cert, una vegada més, que la realitat sempre supera la ficció. Fa uns pocs mesos, si ens haguessin predicat damunt set trones tot el que ara ens succeeix no ho hauríem cregut i de cop i volta, el món sencer en paga -en pagam!- les conseqüències. Les primeres, només, de moment -i ben doloroses!- com són la malaltia i la mort. Escarrufa escoltar les xifres dels infectats, dels que han d’ingressar a cuidats intensius i, sobretot, dels que moren. I les que vendran després, especialment les econòmiques, també regiren.

Fetes aquestes consideracions, segurament sobreres, voldria mirar l’altra cara de la moneda i pensar en un demà (no sabem si proper o llunyà) que ens torni a la normalitat. Hem de creure que tard o d’hora la roda tornarà a girar, encara que és molt probable que d’una forma ben distinta. Per ventura, ens convindria, que anàs més a poc a poc, lentament, sense tantes grapades ni tantes barbaritats causades a la mar i a la terra, als cels més cels del firmament, al nostre planeta sencer. Que l’horitzó sigui diàfan i seré, seria un bon propòsit. Som dels que creuen que hi haurà un abans i un després, una vegada superada aquesta pandèmia. L’home -tota la Humanitat- hauria d’aprendre la lliçó. Especialment els poderosos, els polítics i tots aquells que mouen els fils i fan ballar a tothom al so que els hi convé. Tots, però, hi haurem de posar de la nostra banda. No és feina d’uns pocs, sinó que ens hi haurem d’arromangar de valent -tots quant som!- donant importància a les petites coses que en tenen, respectant la Natura -sàvia i mare-, sabent en què no cal perdre més el temps, estimant -amb fets i paraules- als que ens importen i enrevolten, i una llarga trencafila de consideracions que cadascú haurà d’esbrinar i posar en pràctica.

Deixem però de parlar del passat i de l’avenir. Avui, què feim? Com som? Què ens mou a tenir coratge, tancats i confinats a casa? Com batega el nostre cor? Jo, parlaré en nom meu. Només amb el do de l’experiència. No en tenc cap ciència, ni infusa ni estudiada. Aquests dies en bufaré seixanta-cinc, sense els fills ni el nét -cadascú, a ca seva!-, només amb la dona -que tampoc no és poc- perquè, almanco, vol dir que hi som! Aquestes sis dècades i mitja són moltes hores i dies de tot color i durada. I n’hem vistes i viscudes amb boires negres i espesses i amb sols ben alts i esplendorosos. Com tothom, al cap i a la fi.

Així idò davant la situació actual em mou l’empenta i la il·lusió de tornar a veure’ns cara a cara, més prest que tard, de compartir instants i d’abraçar-nos, un dia o un altre. Amb els més estimats i propers. I ajuntar-nos, també, de nou, amb els amics per fer la xerrada, segurament, amb peus davall taula i dues rialles fresques. Perquè és sabut que després de la tempesta sol venir la bonança. Sempre ha estat així. I continuarà essent-ho. No podem perdre l’audàcia ni la confiança pel camí. No ens hem de deixar vèncer pel pessimisme i la tristor. Per tot, ens cal, ara més que mai, veure la botella mig plena, perquè de l’altra meitat, no en farem res.

Jo, que som poc donat -i molt refractari fins ara- a emprar les noves tecnologies, he de confessar la seva enorme utilitat en aquest confinament que dura i perdura encara per un temps més -imprevist i esperem que curt-. Amb els telèfons mòbils ens hem pogut comunicar de paraula i per escrit, fins i

tot, veient-nos dins la petita pantalla des de la distància. Hem pogut -i podem- somriure adesiara amb els vídeos simpàtics -casolans o amb els que es pengen a la xarxa- que ens han adreçat parents i coneguts, amics del cor, fills d’una mateixa sang. I ens hem aidat -uns i altres- a fer més suau aquesta capamunta. Ens hem dit bon dia i bona nit i ens hem enviat abraçades i besades, anhels, coratges… Ho hem fet, i seguirem ben igual, mentre duri aquest malson.

I ens en sortirem, com sempre! Hem superat crisis de tota índole, guerres, malalties i pèrdues estimades. L’ésser humà és fort per naturalesa i la seva capacitat de resistència i d’adaptació és incommensurable.

Voldria cloure aquests Quatre mots de coratge des de casa, amb uns versos, com no podia ser d’una altra manera, en el meu cas. Parlen d’una primavera -que no és aquesta i que no hem vist ni viscut com pertoca, tancats a casa-, ben segur, però, que en vendran d’altres… Els versos, diuen així: Camí de Son Ginard / la primavera també ha esclafit. / Les parets seques de vella pedra / tenen el seu encant i separen / el fonoll, el fenàs i les fonollasses de les vorerades / amb els sementers de farratges i d’alfals / que omplen de goig la mirada, / contemplant els camps conrats / amb la tasca del pagès que vincla l’esquena / i no té son. / També hi és present l’ametlleram que no ha vist / -fa anys- / un xorrac d’aprop. I entre les filerades / -ja incompletes- de les seves soques, / sorgeixen davant el nostre esguard embadalit / redols plens del vermell intens, precís, / de les roselles, de fràgils pètals, / talment gegants catifes en moviment bellugadís. / El pletó, té tots els matisos possibles. / Les mates van fora corda i rivalitzen / amb les estepes llimonenques / d’una fragància agradosa. / A la garriga, en aquest temps, / les porrasses muden de fatxa, de presència / i fins i tot, potser, de nom. Són els albons / alts, florits de blanc. / I ben a prop, / ja dins el conradís sense llaurar, / els cards colers tenyeixen el camp / de pinzellades violàcies. / Camí de Son Ginard cap a la vila / els sebel·lins prenen volada davant nosaltres / xalests i espavilats / com els al·lots quan surten d’escola / i a l’horabaixa li resten encara moltes hores de sol, / perquè la primavera també / -a més d’altres màgies- / té el seu encís i / eixampla els dies i estreny les nits //.

joan pomar mir

Sobre L'autor

Articles relacionats

Escriu una Resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.