El bes de Judes, Pasqua abans del Ram, Ecce home… La llengua de la Setmana Santa

 

Publicam aquest article del nostre company Antoni Janer perquè el trobam molt adient per les festes de Setmana Santa que estam vivint. Parla de les frases fetes de l’herència cristiana que mantenim dins la nostra llengua. Aquí el teniu:

Per molt secularitzada que estigui la nostra societat i per molt que intentem donar l’esquena a la religió, sempre ens surt algun mot o frase feta d’herència cristiana. Avui, en temps de crisi, a molts la “processó ens va per dins” i, per no defallir, sovint se’ns interpel·la amb el crit d’“endavant les atxes”. Aquesta expressió, que antigament se sentia a les processons, servia per animar els prohoms a aguantar uns ciris gruixuts anomenats atxes, paraula derivada del llatí fax, -cis (torxa”).

També és molt habitual dir “això és més llarg que la Quaresma” en al·lusió a una cosa que dura molt. La Quaresma és el període de temps, de prop de set setmanes, comprès entre el Carnaval i Pasqua de Resurrecció. Per a l’Església eren dies de dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesucrist, després de ser batiat per Sant Joan Baptista, va passar al desert patint fam i lluitant  contra les temptacions del dimoni. Ara només “feim Quaresma” principalment el Divendres Sant, el dia de la mort del Redemptor. El diumenge anterior a aquesta data tan assenyalada és conegut com el Diumenge del Ram, en què se celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem abans de sofrir la passió i la mort. Ara, quan una parella espera una criatura abans de casar-se, se sol dir que “han fet Pasqua abans del Ram”; per analogia, però, també es diu d’aquelles coses que es fan en un ordre invers al que és natural.

El bes de Judes

En l’origen de la Setmana Santa hi trobam una traïció. Dins el si del judaisme, no caigué gens bé que el natzarè fes una interpretació lliure de la seva religió, com per exemple, que curàs malalts en dissabte, dia del descans hebreu. Amb la intenció de portar-lo davant la justícia, els fariseus –avui sinònim d’hipòcrites- subornaren Judes amb trenta monedes de plata perquè els fes entrega del seu mestre. Després de l’últim sopar, que commemoram el Dijous Sant, l’apòstol se’ls endugué a l’hort de Getsemaní, on, segons havia acordat, besà Jesús perquè el poguessin identificar. És el famós “bes de Judes” amb què al·ludim a actes d’afecte enganyosos. Des d’aleshores el nom de Judes quedaria lligat a la traïció amb expressions com “ser més fals que Judes”. Jesús, tot i saber el seu destí, estava realment aclaparat pel turment que l’esperava. Tant és així que, moments abans de ser lliurat als fariseus, va començar a sortir del seu cos una suor que era com de gotes de sang –d’aquí que, en fer un gran esforç, “suem sang i aigua”.

Un cop capturat, el natzarè va ser conduït davant els summes pontífexs d’Israel, primer davant Anàs i després davant Caifàs. Aquest últim li preguntà si, tal com proclamava, era el Fill de Déu i, en rebre una resposta afirmativa, es va “estripar les vestidures” com a mostra d’indignació –idèntic significat té avui aquesta expressió. Llavors Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests decidiren portar-lo al governador romà de Judea, Pons Pilat, confiats que el condemnaria a mort.

Pilat no va trobar tan greus els càrrecs que es presentaven contra aquell captiu, de manera que el fer remetre a Herodes Antipas, tetrarca de Galilea que es trobava ocasionalment a Jerusalem. Després d’interrogar-lo, Herodes el va retornar a Pilat –d’aquest episodi tenim les expressions “anar d’Anàs a Caifàs” o “anar d’Herodes a Pilat” equivalents a “anar d’ací i allà”.

Ecce homo

Per treure’s de sobre el problema, Pilat va aprofitar el costum que hi havia aleshores d’alliberar un pres. Així, deixà triar als jueus entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs –d’on tenim “barrabassada” per a una acció insensata. L’airada multitud es va decantar per aquest últim, tot demanant la crucifixió del natzarè. A continuació, el capitost romà féu flagel·lar Jesús i, amb una corona d’espines, el presentà de bell nou al seus súbdits exclamant en llatí ecce homo! (“heus aquí l’home!”). 

La turba, però, va continuar proferint crits de mort. Avui d’una persona d’aspecte llastimós deim “sembla un eccehomo” i, en el món de l’art, un eccehomo és una representació pictòrica de Jesucrist coronat d’espines. Pilat no tengué més remei que acatar la decisió popular. Abans, però, havent-se rentat les mans en un cossi d’aigua, es dirigí per últim cop al tumult dient, segons Sant Mateu: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. D’aquí naixeria l’expressió “rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa.

Sobre L'autor

Articles relacionats

Escriu una Resposta

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.